Una mica d'humor

Per calendari l'estiu hauria d'estar a punt de marxar, però per les temperatures que tenim queda de manifest que tenim sol per una estona. Pels que encara estigueu de vacances a la platja o a la muntanya avui recomano un llibre que no és que formi part de les grans obres de la literatura mundial, però sí que m'ho vaig passar molt bé llegint-ho ara farà cosa d'un anyet o així. Es tracta de Sakamura, Corrales y los muertos rientes. L'autor és Pablo Tusset, és a dir, el mateix escriptor de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán que va acabar passant per les pantalles dels cinemes. En aquesta ocasió Tusset proposa una trama al voltant de tres cadàvers que apareixen amb un gest de somriure a la seva cara. A partir d'aleshores els dos protagonistes, l'inspector de la INTERPOL Sakamura i el guàrdia civil Rafael Corrales comencen una investigació surrealista que evidencia que entre ells són la nit i el dia. Segurament la figura del policia / guardia civil espanyol inculte, poc professional i berruer s'ha utilitzat en massa ocasions (inclosa la saga Torrente, de la qual s'està filmant ara mateix la quarta pel·lícula), però aquesta exòtica combinació amb un agent japonès li dona un punt humorístic que a mi em va agradar. És un llibre que es llegeix ràpid, amb el qual pots riure una bona estona sense acabar de ser gran cosa i que pot anar molt bé per acabar de passar unes bones vacances. Us deixo la direcció de la seva pàgina web per si voleu saber-ne alguna cosa més: http://www.sakamuraycorrales.com/

El pont de Waterloo

Avui em ve de gust fer un tastet d'art. He estat mirant les carpetes d'imatges que tinc a l'ordinador dels viatges que he fet i avui marxo uns anys enrere fins a Madrid. Allà vaig fer la trilogia de museus (Reina Sofía, Prado i Thyssen) i avui em quedo amb una pintura del tercer. Es tracta d'El pont de Waterloo, obra del pintor fauvista André Derain. A la mateixa carpeta del Museu Thyssen tinc moltes més obres que em van agradar com L'arlequí amb mirall de Picasso, el Carrer Saint Honoré després del migdia amb efecte de pluja de Pissarro o d'altres sense tant renom com l'Expansió de la llum centrífuga i centrípeta de Serverini o La dona al bany de Lichtnstain, però avui he volgut triar aquesta d'El pont de Waterloo. Si voleu saber més d'aquest quadre us deixo la fitxa extreta de la web del propi museu: http://www.educathyssen.org/getpictureresources/360/El%20puente%20de%20Waterloo

Música pel circ

Sempre he cregut que els grans músics un cop desapareguts són autèntiques màquines de fer diners. Ha passat en moltíssimes d'ocasions, l'última segurament amb la defunció de Michael Jackson. De totes maneres, avui vull destacar l'enèssim disc dels Beatles que va sortir a la llum pública dècades després de la desaparició del quartet de Liverpool. Es tracta de The Beatles Love, una publicació de 2006 un pèl diferent a les anteriors. En aquesta ocasió es tracta de diferents 'remix' fets a partir de gravacions originals del mític grup anglès per ambientar l'espectacle del no menys famós Circ du Soleil. Cançons per la posteritat com Get Back, Revolution, Back in the USSR, Lady Madonna o Come together van servir de banda sonora per l'espectacle musical del circ, afegint-hi variacions com veus de fons de la cançó Oh darling, acords de guitarra d'Eric Clapton o fins i tot girant tota una cançó per fer del Sun King el nou tema Gnik Nus. El resultat és un disc amb el qual només escoltant-lo ja et ve al cap una actuació de circ, i amb el qual pots gaudir d'una nova versió dels Beatles sense perdre el seu encant original. A mi sincerament l'invent de la família Martin (productors del disc) m'agrada i em convenç.

Tasta'm

De tornada a Sabadell després d'un parell de setmanes de vacances he descobert avui llegint la premsa una iniciativa que em sembla molt positiva. Sota l'eslògan 'Tasta'm' la Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya per promocionar l'hàbit de la lectura. Ho fa, això sí, d'una manera molt pràctica i directa. Fins al proper 26 de novembre es repartiran opuscles setmanals gratuïts amb fragments de publicacions actuals per tal de difondre i incentivar la lectura. Per exemple, ja s'han distribuït les primeres revistes amb fragments del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot, l'Aturem la crisi d'Arcadi Oliveres o el A Contrallum de Thomas Pynchon. Al pròxim opuscle les obres triades seran Maletes perdudes de Jordi Puntí, Aplec de rondalles mallorquines d'Antoni Maria Alcover i El vi fa sang de Salvador Balcells.

Cada setmana es repartiran 200.000 exemplars pels diferents transports públics de Catalunya i les Illes Balears per tal de difondre aquesta nova campanya. Per exemple, diferents parades d'autobus, estacions de metro i tren o els vaixells de les línies Barcelona-Eivissa i Barcelona-Ciutadella ja disposen d'aquests exemplars del Tasta'm, a més d'altres llocs d'interès cultural com el Teatre Nacional de Catalunya, l'Auditori, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors de Barcelona. Una iniciativa ambiciosa que suposa una forta inversió econòmica però que segurament sigui més eficaç que qualsevol anunci a la ràdio o a la televisió per atraure a la població cap a la lectura i fer picar així el cuquet de llegir llibres.

L'estiu per llegir

A la segona enquesta que vaig fer en aquest bloc sobre els costums literaris a l'estiu sis de cada deu lectors han apostat per aprofitar l'estiu per llegir més, mentre que quatre més creuen que llegeixen el mateix que a la resta d'estacions i cap opta per l'opció 'Aprofito l'estiu per desconnectar'. Com he dit ja en un altre article, ara mateix estic de vacances a terres andaluses, però tot i això aprofito les estones de platja per llegir l'últim llibre que m'ha caigut a les mans. Un d'històric que té per títol 'Lo que han visto mis ojos, perfil periodístico de la Guerra Civil' d'Elena Ribera de la Souchère. De moment té bona pinta, quan l'acabi ja li dedicaré un escrit. De mentres, he obert una altra enquesta al bloc, en aquest cas sobre cinema de ficció.

Un rap per Haití

La fama sempre ha anat bé en el món de la política. Sovint la falta de notorietat ha passat factura a més d'un polític en unes eleccions. Un bon exemple d'això podrien ser els últims candidats socialistes a les eleccions a l'alcaldia i a la comunitat de Madrid. Això sí, darrerament estem vivint un cert intrusisme en el món de la política que arriba des de llocs ben diferents. Per exemple des de l'esport. Després de ser president del Barça Joan Laporta ha fet el salt a la política, com també ho va fer en el seu dia el davanter romanès Gica Craioveanu, membre de les llistes del PP a l'Ajuntament de Fuenlabrada. D'això el món de la cultura tampoc se'n lliura. L'escriptora Maria de la Pau Janer va tenir un escó al parlament balear, tot i que l'exemple més clar segurament és el de l'austríac Arnold Schwarzenegger, governador de l'estat de Califòrnia.

Ara se'ns obre davant nostre un altre exemple d'aquesta gent amb tirada que entra en el món de la política, tot i que la situació és ben diferent. Em refereixo al cantant de rap Wyclef Jean, haitià que ja ha formalitzat la seva candidatura per a les eleccions a president del seu país del proper 28 de novembre. Seran les primeres eleccions després de la terrible catàstrofe que va patir l'illa ara fa uns mesos i de la qual encara Haití no se n'ha sortit. Jean té un punt guanyat amb la fama que té al seu país, i il·lusiona a un poble (sobretot als sectors més joves i més desfavorits) que necessita alguna brisa d'esperança per poder sobreposar-se. Un altre Jean haitià, Carlos Jean, ha utilitzat la música amb el tema 'Ay Haití' interpretat entre d'altres per Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Estopa o Macaco per enviar fons a Intermón Oxfam i ajudar així al seu país. Ara Wyclef Jean podria utilitzar l'embrenzida d'una carrera feta fora de la política per intentar treure al país de la misèria que pateix. El repte que es va posar en el dia de la presentació de la seva candidatura era el de ser l'Obama haitià. Realment ho té difícil, però de totes maneres és una de les poques vegades que trobo positiu aquest 'intrusisme' al qual feia referència abans.

La gràcia gaditana

Només em queden uns dies per acabar el segon i últim tram de les vacances d'estiu. Ara mateix estic al Puerto de Santa María, un petit poblet just a l'altra banda de la Bahia de Cadis. Per això, aprofitant aquesta excusa he volgut dedicar-li avui una entrada a la famosa gràcia gaditana. Una cosa que no es pot visitar com si fos un monument o un museu, però que es palpa de seguida quan arribes a aquestes terres del sud. En concret aquí a Cadis el moment àlgid de l'any és el Carnaval, i per això aquesta gràcia innata l'intentaré transmetre a través d'una cançó de l'època. En concret, com no podia ser d'una manera, amb una 'chirigota'. Es diu 'Los que van por derecho', és de José Antonio Vera Luque i va guanyar el concurs d'aquest any 2010. Com dic, tot un exemple de la forma de viure i d'expressar-se que tenen aquí avall, i més a Cadis, que és pràcticament una illa respecte a la resta de la península ibèrica.