De visita per Roma

D'aquí unes hores estaré gaudint per primera vegada a la meva vida de Roma. Avui començo vacances a tots els efectes i ho faig marxant mitja setmana a la capital italiana. Un viatge que feia temps que tenia rumiat i que avui poso en pràctica. Tots els 'imputs' que tinc abans de viatjar són d'una "ciutat museu", és a dir, una ciutat que impressiona perquè de sota una pedra veus alguna cosa històrica, algun detall artístic... La veritat és que fent el planning de les coses que visitarem raó no hi falta. En un radi molt petit trobem un coliseu romà espectacular, el fòrum, el circ màxim, tota la ciutat del Vaticà amb la basílica de Sant Pere, els museus vaticans i la capilla sixtina, la fontana di Trevi... Això sí, li tinc especial devoció al Panteó d'Agripia, una autèntica obra mestra de l'antiguetat. Ha de ser impressionant veure com als inicis de l'època romana a algú se li acudís la gran innovació de fer el temple pels déus de forma circular amb una cúpula perfecta que aguanta el pes de tota l'estructura, com espectacular ha de ser també ser-hi a dins i veure el raig de sol que deixa passar el centre d'aquesta cúpula. D'aquí a uns dies ja explicaré com ha anat l'experiència, però la veritat és que surto d'aquí amb molta il·lusió i moltes ganes de trobar-me tot el que m'han explicat de la 'ciutat eterna'.

Un pont de cultura

Aquesta passada setmana s'ha confirmat el nomenament de Josep Maria Pou com a nou director artístic del mític teatre de La Latina de Madrid. Una molt bona notícia per la cultura del país, ja que servirà per enllaçar de manera directa l'oferta teatral madrilenya amb la barcelonina. Pou ja exerceix en l'actualitat com a director artístic del Teatre Goya de Barcelona, i ara afegirà a aquesta tasca la del teatre de La Latina. Una bona manera de crear un pont aeri teatral entre la capital catalana i la capital de l'Estat. De fet, la primera decisió presa per Pou ja és tota una declaració d'intencions en aquest sentit. L'estrena de la nova temporada a La Latina arriba el 13 de setembre amb l'obra Una vida por delante protagonitzada per Concha Velasco i que tant d'èxit ha tingut en els últims mesos al Goya. A la roda de premsa de presentació de l'acord el propi Pou ha assegurat que el seu objectiu és establir aquest nexe entre el Goya i La Latina buscant l'equilibri i la fluïdesa d'actors i directors d'un lloc a l'altre "sense que el teatre madrileny hagi de ser un dipòsit d'estrenes del Goya". Una molt bona notícia pel teatre del país que ajudarà a consolidar espectacles i unirà una mica la cultura catalana amb l'espanyola.

Llibre o eBook?

Fa uns dies vaig obrir en aquest bloc una enquesta per preguntar als lectors si són més de llibre o d'eBook. Evidentment les sis persones que han respost a la crida no serveixen per poder fer grans conclusions, però sí que poden ser una bona excusa per parlar sobre el tema. Curiosament dels sis, cinc han optat per l'opció llibre, mentre que només un ha donat el seu vot a 'les dues coses' i cap a eBook. Amb aquesta enquesta volia introduir l'etern debat entre les formes clàssiques de lectura i les noves tecnologies i si el naixement d'aquestes últimes comporta l'adéu de les primeres. Fa molts anys l'aparició de la televisió semblava condemnar a la ràdio. Ara mateix jo, sense anar més lluny, m'hi dedico al món radiofònic, i el mitjà no és ni molt menys un mitjà minoritari. Aquest exemple s'ha anat succeint a mesura que han anat apareixent nous invents tecnològics. L'exemple més clar per comparar-ho amb aquest cas és el de la premsa escrita. Amb la consolidació d'Internet i l'aposta dels mitjans per potenciar-se a la gran xarxa molta gent es preguntava si havia arribat el punt i final dels diaris i revistes. A més, mica en mica els ordinadors es van anar perfeccionants fins al punt de poder dur un portàtil de no més d'un pam de gran a sobre que t'informa en tot moment del que passa al món o fins i tot amb el telèfon mòbil. És cert que l'índex de lectura de diaris ha descendit en els últims anys, però d'igual manera penso que si la premsa escrita ha de desaparèixer trigarem molt de temps en veure-ho. Doncs amb el tema dels llibres o l'eBook ho veig exactament igual. Aquesta setmana fent zapping a la ràdio vaig trobar una entrevista amb un membre d'una editorial que explicava que l'aparició de cada nou mitjà tecnològic havia comportat històricament l'augment en el número de llibres editats. Lògicament això no ha de comportar a la forçal'augment de la xifra de lectors, però sí que és un símptoma que demostra que fins ara totes les noves tecnologies en comptes de substituir han complementat el món literari. A partir d'ara què? L'eBook més que ser complementari arriba per ser el substitut del llibre, però com en el cas de la premsa escrita, crec que si vol guanyar aquesta partida hauran de passar molts anys. Ara mateix tot just comença a buscar-se un lloc al mercat, i potser d'aquí una dècada està tan estès que guanya en estadística als lectors de llibres, però crec que aquesta substitució mai serà total.

La música del futbol

Que el futbol és un gran negoci econòmic a hores d'ara pràcticament a ningú se li escapa. La quantitat de milions d'euros que genera en entrades, apostes, drets d'imatge, televisions, travesses... és realment espectacular. Ara bé, avui m'he volgut centrar en el món de la música, que també té el seu raconet dins el mercat futbolístic. I no em refereixo als himnes. Només en els últims anys i amb dos casos molt concrets (l'himne del centenari de l'Atlético de Madrid cantat per Joaquin Sabina i el del Sevilla interpretat per El Arrebato) els himnes dels clubs han tingut prou tirada com per poder fer negoci. Em refereixo a les cançons que van lligades als grans esdeveniments futbolístics. La propera Eurocopa de Polònia i Ucraïna 2012 servirà per complir mig segle des del primer tema oficial. Va ser al Mundial de Xile 1962 i la veritat és que aquell 'Rock del Mundial' de Los Ramblers tenia poca cosa a veure amb les actuals cançons. Per això ara que ja ha baixat una mica l'eufòria de l'últim campionat del món m'he dedicat a fer una petita llista de les cançons oficials de les últimes dues dècades als Mundials i Eurocopes de futbol:

- Gianna Nannini i Edoardo Bennato: Un' estate italiana
- Towe Jaarnek i Peter Jöback: More than a game
- Daryl Hall: Gloryland
- Three lions: Football is coming home
- Ricky Martin: La copa de la vida
- E-type: Campione 2000
- Anastacia: Boom
- Vangelis: Anthem Fifa World Cup 2002
- Nelly Furtado: Força
- Shakira: Bamboo
- Il Divo i Toni Braxton: The times of our lives
- Herbert Grönmeyer: Celebrate the day
- Bob Sinclair: Love generation
- Enrique Iglesias: Can you hear me
- Shaggy: Like a superstar
- Shakira: Waka waka
- K'naan i David Bisbal: Wavin' Flag

Per quan un replantejament?

Avui s'ha fet públic l'Annuari SGAE de les Arts Escèniques, Musicals i Audiovisuals. Un any més, per variar, l'informe parla de pèrdues econòmiques i de descens de vendes. Francisco Galindo, el director general de l'SGAE, ha estat l'encarregat de valorar les dades proposant un anàlisi per separat de cada sector perquè per ell alguns sectors són "preocupants" i d'altres "esperançadors". Jo proposo continuar fent lectures generals, a veure si així ens adonem tots plegats que alguna cosa de tota la cadena no funciona.

Evidentment no puc fer lectures massa acurades de l'annuari perquè no tinc totes les dades que té l'SGAE, però hi ha coses que salten a la vista des de fa molt de temps. Estic d'acord en que la crisi ha afectat. Sense anar més lluny, s'han fet menys concerts i per primera vegada des del 2001 el número d'espectadors que ha anat a veure música en directe ha baixat (ho ha fet un 8.4 %). Però culpar a la crisi d'aquest descens constant del número de vendes seria fer una lectura massa simple alhora que hipòcrita.

La xifra de vendes disminueix justament al mateix ritme que augmenta el de descàrregues per Internet. Una cosa que trobo bastant lògica en els temps que corren. De petit recordo que amb un parell de setmanades m'arribava per poder comprar-me algun cassette que estigués bé i acabés de sortir. Ara cada novetat en CD no baixa dels 18 o 20 euros, i el pitjor de tot és que com en el món de l'agricultura, bona part d'aquestes quantitats no van a parar als pagesos/autors sinó que es queden pel camí entre intermediaris (discografies) i impostos. Lògic, doncs, que preferim descarregar-nos el disc de franc que no pas pagar 20 euros per molt que sigui original, oi?

L'única notícia positiva de l'estudi és l'augment de les estadístiques del cinema, ajudat en bona part per les superproduccions que hi va haver l'any passat i també per l'estrena de la tecnologia 3D. Bé, això i també el que gairebé cada any puja també, és a dir, les descàrregues legals per Internet. La facturació de la música en general ha descendit un 17%, però el mercat digital d'aquesta ha augmentat un 4% respecte l'any anterior ocupant ja una quota de mercat del 15.3%. Sembla evident per on passa el futur de la indústria musical, no? La venda de discos no deixa de baixar, les descàrregues per Internet van en augment, l'ús de reproductors portàtils està a l'ordre del dia en la majoria de consumidors i les despeses de producció serien inferiors venent directament en xarxa en comptes de fer-ho en CD. A què esperen, doncs, a potenciar el mercat digital i fer front a la pirateria justament a través del mateix mitjà i amb preus competents? O és que potser hi ha massa interessos de discografies i organismes al darrere com per fer el pas definitiu? I mentrestant ens quedem amb el titular fàcil de 'La piratería se ceba con la industria musical'. Potser fent un replantejament la cosa seria ben diferent.

Cantant en italià

Dissabte marxo de vacances. De fet, fa unes setmanes que estic a l'atur però fins ara havia estat enfeinat. D'entrada estaré uns dies a Roma, ciutat que no he vist mai i que tenia ganes de visitar. I aprofitant aquesta excusa barata del viatge a Itàlia actualitzo avui el bloc recomanant un autor barceloní que segurament molts de vosaltres coneixereu per la seva faceta televisiva a Plats bruts, Majoria Absoluta, Polònia o Crackòvia entre d'altres sèries i programes, però que també canta i no ho fa malament.

Em refereixo a Bruno Oro, l'imitador d'Ángel Acebes a Polònia entre altres molts papers. Segons explica ell mateix en més d'una entrevista, ha decidit no cantar en castellà o català per vergonya, i aprofita l'idioma de la seva família napolitana per composar lletres en italià. La veritat és que el discurs de les cançons en moltes ocasions és absurd, dedicant-li temes a la mozzarella per exemple. Però no està malament en dies de relax posar-se Bruno Oro de fons i gaudir de la seva música o, directament, anar a veure l'espectacle teatral que porta com a nom 'Napoli', és a dir, el mateix títol que el del seu primer disc. Podria ser una bona banda sonora pel viatget per la capital italiana ara que tant està de moda fer àlbums digitals i muntatges audiovisuals amb les fotos dels viatges.

L'oferta del Círculo

Quan vaig entrar a la universitat vaig decidir fer-me soci del 'Círculo de lectores'. S'ha de dir d'entrada que no em vaig informar massa de l'oferta que tenien als seus catàlegs, simplement em venia de gust fer-ho i ho vaig fer. Això sí, amb un punt d'innocència pensant que fins i tot el podria fer servir per comprar alguna lectura universitària o algun llibre que necessités en la meva formació. Des de llavors han passat quatre anys on mes rere mes repetim la mateixa rutina. Primer la dona encarregada de la zona on jo visc passa per casa meva i em deixa la revista del 'Círculo' per poder mirar l'oferta. Una setmana més tard em truca al telèfon i em diu si ja m'he pensat el llibre que vull, i als quinze dies torna a passar per casa per portar-me'l.

Crec que és positiu que tinguem una institució famosa a nivell popular com és el 'Círculo de lectores' per la difusió que fa de la lectura. De totes maneres avui faig aquest article per criticar l'oferta que tenen. No em penedeixo d'haver-me fet soci. La prova està que no he deixat de ser-ho des de llavors i cada mes vaig repetint la mateixa rutina. Però sovint penso que cauen massa en la temptació fàcil de bombardejar amb 'best-sellers' (a vegades arribant dos mesos després que el llibre en qüestió sigui número 1 en vendes). No només ho dic per sagues com les de Dan Brown, Millenium o Crepúsculo, sinó per la resta de llibres que han sorgit arran dels èxits d'aquesta literatura intentant imitar l'estil.

Últimament la revista té una nova secció que està prou bé. Es titula una cosa així com "Si te gustó... prueba ahora..." i aconsella llibres en funció de publicacions anteriors que han tingut èxit. Està prou bé, però trobo que hi ha massa literatura de lectura ràpida i moltes vegades em passa que tinc problemes per decidir-me per un llibre perquè no trobo cap que m'acabi de fer el pes. També és cert que gràcies al 'Círculo' he llegit a gent com Kapuscinski, i que tenen sèries d'autors clàssics que estan molt bé. Però crec que s'hauria d'apostar més per gent desconeguda, per joves escriptors del país que veiessin en el 'Círculo' una gran oportunitat.

Suposo, però, que com en tota empresa el que prima és el benefici econòmic i en un moment tan delicat pels índexs de lectura i per l'economia com és l'actual el recurs fàcil és editar 'best-sellers' que pràcticament es venen com a xurros. Per cert, avui m'han trucat per veure quin volia. Com a periodista esportiu que sóc, per primera vegada he utilitzat el 'Círculo' per una matèria esportiva i m'he comprat el de Manel Estiarte perquè conec de primera mà tot el món del waterpolo. D'aquí dues setmanes començaré a veure si val la pena o no el llibre.

La cultura en 30 nits

Avui escric per lloar la idea del Festival 30 Nits que aquestes setmanes està omplint de cultura els carrers de la meva ciutat: Sabadell. Em sembla molt original la iniciativa de concentrar en un mes un munt d'esdeveniments culturals fent que al menys cada nit d'aquestes trenta la ciutadania tingui un espectacle cultural per gaudir. Aquest any arribem a l'onzena edició del festival. Tot i la crisi econòmica, un total de cinquanta espectacles omplen l'oferta cultural d'aquesta edició. Una oferta, com sempre, del tot variada. Des de recitals literaris fins a obres teatrals, passant pel circ, la dansa, la música o el cinema, alguns a l'aire lliure i altres en recintes tancats i també alguns pagant i d'altres de forma gratuïta. Aquesta nit, per exemple, l'agenda contempla dos espectacles musicals ben diferents. Per un cantó està el flamenc de Juan Ramón Caro i Belén Mayo presentant 'Rosa de los vientos', mentre que per l'altre el grup Assurd convida als assistents a un concert de música tradicional italiana. Dues proves de la diversitat cultural del festival. Demà arribarà el torn de la Banda de Música de Sabadell, amb un espectacle que anirà des dels pasodobles fins al swing. I així fins al proper dimecres, últim dia d'aquest festival. Una bona manera, crec jo, de promocionar la cultura durant trenta dies aprofitant les bones temperatures d'aquesta època de l'any a les portes de les vacances per un bon grapat de sabadellencs i sense haver de fer un gran esforç econòmic.

Mediterráneo

Com diria Joan Manuel Serrat, "potser serà perquè la meva infantesa continua jugant a les seves platges", però a mi tot el que té a veure amb el Mar Mediterrani em resulta d'entrada molt familiar i, per tant, molt còmode. Segurament per aquest sentiment comú de tots els pobles banyats pel seu aigua em sento en part representat per tot el que té a veure amb ell, i també m'agrada bona part de les coses que d'ell en parlen. És el cas d'una de les meves pel·lícules favorites. Vagi per endavant que mai he estat un gran amant del cinema, ni tampoc seria massa just dedicar-me a fer judicis de pel·lícules quan en realitat no he vist moltes de les anomenades 'grans obres del cinema mundial'. Però dins del ventall de pel·lícules que puc haver vist i gaudit al llarg de la meva vida, una de les que millor regust m'han deixat sense dubtes és Mediterráneo. Un film que l'any 1991 va guanyar l'Óscar a la millor pel·lícula estrangera, però que tot i això mai ha estat considerada com una gran pel·lícula ni tampoc ha estat gaire coneguda.

Tot comença amb la missió d'un peculiar grup de l'exèrcit italià en una petita illa grega en plena Segona Guerra Mundial. Un cop al territori els soldats transalpins es queden aïllats i han de sobreviure adaptant-se als costums i la manera de fer de la gent de l'illa. Una situació que genera un munt d'històries paral·leles: triangles sexuals, un sargent aprenent a ballar, l'amor d'un soldat per l'única prostituta de la illa... Tota una trama que té com a punt de partida la guerra, però que acaba sent un cant a la vida, un missatge d'optimisme i una caixa de sorpreses per l'espectador. En definitiva, molt recomanable aquesta pel·lícula de 'Mediterráneo' del director Gabriele Salvatores.

Guanyant-se al públic

Avui estreno aquest 'amb C de Cultura', i ho volia fer amb un grup de música que vaig descobrir no fa gaire a Barcelona en un concert benèfic. Es tracta dels 'Hotel Cochambre', un grup versionador de cançons conegudes que tot i tenir aquesta etiqueta d'orquestra de festa major han aconseguit guanyar-se un nom per l'originalitat de les seves actuacions.

La seva web (www.hotelcochambre.com) serveix per descobrir aquest punt original que els fa diferents de la resta de grups versionadors. Segons expliquen als seus concerts, ells no són cap orquestra sinó un grup de treballadors d'un hotel que va tancar per problemes econòmics i que han hagut de subsistir imitant als artistes que s'allotjaven a l'Hotel Cochambre. D'aquí que tots els membres del grup vagin amb l'uniforme de l'hotel (simulant ser del servei d'habitacions, l'aparcador de cotxes o l'ascensorista per exemple) a excepció de Benito Inglada, que va amb vestit de gala sent el 'conserge' i vocalista del grup. Tota aquesta ambientació també l'utilitzen a la pàgina web, que està centrada en la imatge de l'hotel. Depèn a l'habitació que entris et trobes un apartat diferent de la web. Fins i tot el típic moment d'espera mentre es carrega la plana ho fan de forma original, posant la imatge d'un ascensor de l'època pujant plantes.

Tota aquesta parafernàlia l'han fet guanyar, entre d'altres coses, el Premi ARC 2005 al millor grup de ball. Però tot i això, no volia centrar-me avui en el decorat, sinó en la manera que tenen de guanyar-se al públic. Des que els vaig descobrir una nit entre setmana a la Sala Luz de Gas en un concert benèfic pels nens d'Hondures els he anat a veure en tres ocasions. Aquest primer tastet va servir per adonar-me del 'feeling' que tenen de seguida amb el públic. Tot i el poc ambient que hi havia a la sala i l'escàs públic, els Hotel Cochambre van saber fer partícips del seu espectacle a la gent fins al punt d'acabar dirigint els moviments i els balls dels oients des de l'escenari.

La següent parada va ser a Cabrera. Allà van actuar en un clima molt diferent. D'entrada eren les festes del poble i aquell era el concert principal. A més, era dissabte, fet que afavoria la presència de públic. I tampoc es tractava d'un concert benèfic amb d'altres artistes convidats, sinó que era un concert exclussiu d'Hotel Cochambre i, per tant, es van poder allargar molt més amb els seus temes. Durant el concert van lligant les cançons amb una història d'amor paral·lela que el vocalista va explicant. Entre això i el tipus de música que fan (des de Julio Iglesias fins a música actual passant per la cançó inaugural de Xuxa) aconsegueixen crear un clima de disbauxa.

Encara que el que més em va sorprendre va ser el tercer concert. De nou va ser entre setmana, a la platja de Premià de Mar, i just després de la semifinal del Mundial entre Espanya i Alemanya. Cinc minuts abans del concert a la zona del públic amb prou feines hi havia una vintena de persones. Quan portàvem una hora de concert la platja estava pràcticament plena, i així va continuar fins que tres hores més tard els Hotel Cochambre van acabar la seva actuació. De pel mig tot el repertori possible, tocant cançons en anglès, en castellà i en català i també parlant de temes tan diversos com l'amor o el futbol. Entre el públic hi havia de tot, des de gent amb la samarreta de la selecció espanyola com d'altres que preferien la derrota del combinat espanyol, però Benito Inglada i el seu grup van aconseguir tocar el tema sense ferir les sensibilitats de ningú i creant un bon ambient digne de reconèixer. Segurament una simple anècdota, però que exemplifica aquesta forma que tenen de fer música i humor a la vegada.

Les imitacions són prou bones com per ser destacades aquí, passant en qüestió de minuts d'imitar la veu de Xuxa a fer la de Nino Bravo. La decoració també, amb tota la roba de l'Hotel Cochambre i el seu passat com a treballadors de l'hotel. Però per sobre de tot volia debutar avui destacant aquesta facilitat que tenen per fer d'allà on van una bona gresca. Hi ha artistes que són molt bons però en directe no aconsegueixen transmetre el seu missatge. Hotel Cochambre sí que ho fa de sobres. Per això en unes dates tan estiuenques i tan de festes majors com les actuals m'agradaria recomanar una visita a l'Hotel Cochambre si en les properes setmanes passen a prop de casa vostra. Sigueu grans o petits, i tingueu més o menys ganes de festa, crec que us agradaran igualment.