Mediterráneo

Com diria Joan Manuel Serrat, "potser serà perquè la meva infantesa continua jugant a les seves platges", però a mi tot el que té a veure amb el Mar Mediterrani em resulta d'entrada molt familiar i, per tant, molt còmode. Segurament per aquest sentiment comú de tots els pobles banyats pel seu aigua em sento en part representat per tot el que té a veure amb ell, i també m'agrada bona part de les coses que d'ell en parlen. És el cas d'una de les meves pel·lícules favorites. Vagi per endavant que mai he estat un gran amant del cinema, ni tampoc seria massa just dedicar-me a fer judicis de pel·lícules quan en realitat no he vist moltes de les anomenades 'grans obres del cinema mundial'. Però dins del ventall de pel·lícules que puc haver vist i gaudit al llarg de la meva vida, una de les que millor regust m'han deixat sense dubtes és Mediterráneo. Un film que l'any 1991 va guanyar l'Óscar a la millor pel·lícula estrangera, però que tot i això mai ha estat considerada com una gran pel·lícula ni tampoc ha estat gaire coneguda.

Tot comença amb la missió d'un peculiar grup de l'exèrcit italià en una petita illa grega en plena Segona Guerra Mundial. Un cop al territori els soldats transalpins es queden aïllats i han de sobreviure adaptant-se als costums i la manera de fer de la gent de l'illa. Una situació que genera un munt d'històries paral·leles: triangles sexuals, un sargent aprenent a ballar, l'amor d'un soldat per l'única prostituta de la illa... Tota una trama que té com a punt de partida la guerra, però que acaba sent un cant a la vida, un missatge d'optimisme i una caixa de sorpreses per l'espectador. En definitiva, molt recomanable aquesta pel·lícula de 'Mediterráneo' del director Gabriele Salvatores.