Una mica d'humor

Per calendari l'estiu hauria d'estar a punt de marxar, però per les temperatures que tenim queda de manifest que tenim sol per una estona. Pels que encara estigueu de vacances a la platja o a la muntanya avui recomano un llibre que no és que formi part de les grans obres de la literatura mundial, però sí que m'ho vaig passar molt bé llegint-ho ara farà cosa d'un anyet o així. Es tracta de Sakamura, Corrales y los muertos rientes. L'autor és Pablo Tusset, és a dir, el mateix escriptor de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán que va acabar passant per les pantalles dels cinemes. En aquesta ocasió Tusset proposa una trama al voltant de tres cadàvers que apareixen amb un gest de somriure a la seva cara. A partir d'aleshores els dos protagonistes, l'inspector de la INTERPOL Sakamura i el guàrdia civil Rafael Corrales comencen una investigació surrealista que evidencia que entre ells són la nit i el dia. Segurament la figura del policia / guardia civil espanyol inculte, poc professional i berruer s'ha utilitzat en massa ocasions (inclosa la saga Torrente, de la qual s'està filmant ara mateix la quarta pel·lícula), però aquesta exòtica combinació amb un agent japonès li dona un punt humorístic que a mi em va agradar. És un llibre que es llegeix ràpid, amb el qual pots riure una bona estona sense acabar de ser gran cosa i que pot anar molt bé per acabar de passar unes bones vacances. Us deixo la direcció de la seva pàgina web per si voleu saber-ne alguna cosa més: http://www.sakamuraycorrales.com/

El pont de Waterloo

Avui em ve de gust fer un tastet d'art. He estat mirant les carpetes d'imatges que tinc a l'ordinador dels viatges que he fet i avui marxo uns anys enrere fins a Madrid. Allà vaig fer la trilogia de museus (Reina Sofía, Prado i Thyssen) i avui em quedo amb una pintura del tercer. Es tracta d'El pont de Waterloo, obra del pintor fauvista André Derain. A la mateixa carpeta del Museu Thyssen tinc moltes més obres que em van agradar com L'arlequí amb mirall de Picasso, el Carrer Saint Honoré després del migdia amb efecte de pluja de Pissarro o d'altres sense tant renom com l'Expansió de la llum centrífuga i centrípeta de Serverini o La dona al bany de Lichtnstain, però avui he volgut triar aquesta d'El pont de Waterloo. Si voleu saber més d'aquest quadre us deixo la fitxa extreta de la web del propi museu: http://www.educathyssen.org/getpictureresources/360/El%20puente%20de%20Waterloo

Música pel circ

Sempre he cregut que els grans músics un cop desapareguts són autèntiques màquines de fer diners. Ha passat en moltíssimes d'ocasions, l'última segurament amb la defunció de Michael Jackson. De totes maneres, avui vull destacar l'enèssim disc dels Beatles que va sortir a la llum pública dècades després de la desaparició del quartet de Liverpool. Es tracta de The Beatles Love, una publicació de 2006 un pèl diferent a les anteriors. En aquesta ocasió es tracta de diferents 'remix' fets a partir de gravacions originals del mític grup anglès per ambientar l'espectacle del no menys famós Circ du Soleil. Cançons per la posteritat com Get Back, Revolution, Back in the USSR, Lady Madonna o Come together van servir de banda sonora per l'espectacle musical del circ, afegint-hi variacions com veus de fons de la cançó Oh darling, acords de guitarra d'Eric Clapton o fins i tot girant tota una cançó per fer del Sun King el nou tema Gnik Nus. El resultat és un disc amb el qual només escoltant-lo ja et ve al cap una actuació de circ, i amb el qual pots gaudir d'una nova versió dels Beatles sense perdre el seu encant original. A mi sincerament l'invent de la família Martin (productors del disc) m'agrada i em convenç.

Tasta'm

De tornada a Sabadell després d'un parell de setmanes de vacances he descobert avui llegint la premsa una iniciativa que em sembla molt positiva. Sota l'eslògan 'Tasta'm' la Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya per promocionar l'hàbit de la lectura. Ho fa, això sí, d'una manera molt pràctica i directa. Fins al proper 26 de novembre es repartiran opuscles setmanals gratuïts amb fragments de publicacions actuals per tal de difondre i incentivar la lectura. Per exemple, ja s'han distribuït les primeres revistes amb fragments del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot, l'Aturem la crisi d'Arcadi Oliveres o el A Contrallum de Thomas Pynchon. Al pròxim opuscle les obres triades seran Maletes perdudes de Jordi Puntí, Aplec de rondalles mallorquines d'Antoni Maria Alcover i El vi fa sang de Salvador Balcells.

Cada setmana es repartiran 200.000 exemplars pels diferents transports públics de Catalunya i les Illes Balears per tal de difondre aquesta nova campanya. Per exemple, diferents parades d'autobus, estacions de metro i tren o els vaixells de les línies Barcelona-Eivissa i Barcelona-Ciutadella ja disposen d'aquests exemplars del Tasta'm, a més d'altres llocs d'interès cultural com el Teatre Nacional de Catalunya, l'Auditori, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors de Barcelona. Una iniciativa ambiciosa que suposa una forta inversió econòmica però que segurament sigui més eficaç que qualsevol anunci a la ràdio o a la televisió per atraure a la població cap a la lectura i fer picar així el cuquet de llegir llibres.

L'estiu per llegir

A la segona enquesta que vaig fer en aquest bloc sobre els costums literaris a l'estiu sis de cada deu lectors han apostat per aprofitar l'estiu per llegir més, mentre que quatre més creuen que llegeixen el mateix que a la resta d'estacions i cap opta per l'opció 'Aprofito l'estiu per desconnectar'. Com he dit ja en un altre article, ara mateix estic de vacances a terres andaluses, però tot i això aprofito les estones de platja per llegir l'últim llibre que m'ha caigut a les mans. Un d'històric que té per títol 'Lo que han visto mis ojos, perfil periodístico de la Guerra Civil' d'Elena Ribera de la Souchère. De moment té bona pinta, quan l'acabi ja li dedicaré un escrit. De mentres, he obert una altra enquesta al bloc, en aquest cas sobre cinema de ficció.

Un rap per Haití

La fama sempre ha anat bé en el món de la política. Sovint la falta de notorietat ha passat factura a més d'un polític en unes eleccions. Un bon exemple d'això podrien ser els últims candidats socialistes a les eleccions a l'alcaldia i a la comunitat de Madrid. Això sí, darrerament estem vivint un cert intrusisme en el món de la política que arriba des de llocs ben diferents. Per exemple des de l'esport. Després de ser president del Barça Joan Laporta ha fet el salt a la política, com també ho va fer en el seu dia el davanter romanès Gica Craioveanu, membre de les llistes del PP a l'Ajuntament de Fuenlabrada. D'això el món de la cultura tampoc se'n lliura. L'escriptora Maria de la Pau Janer va tenir un escó al parlament balear, tot i que l'exemple més clar segurament és el de l'austríac Arnold Schwarzenegger, governador de l'estat de Califòrnia.

Ara se'ns obre davant nostre un altre exemple d'aquesta gent amb tirada que entra en el món de la política, tot i que la situació és ben diferent. Em refereixo al cantant de rap Wyclef Jean, haitià que ja ha formalitzat la seva candidatura per a les eleccions a president del seu país del proper 28 de novembre. Seran les primeres eleccions després de la terrible catàstrofe que va patir l'illa ara fa uns mesos i de la qual encara Haití no se n'ha sortit. Jean té un punt guanyat amb la fama que té al seu país, i il·lusiona a un poble (sobretot als sectors més joves i més desfavorits) que necessita alguna brisa d'esperança per poder sobreposar-se. Un altre Jean haitià, Carlos Jean, ha utilitzat la música amb el tema 'Ay Haití' interpretat entre d'altres per Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Estopa o Macaco per enviar fons a Intermón Oxfam i ajudar així al seu país. Ara Wyclef Jean podria utilitzar l'embrenzida d'una carrera feta fora de la política per intentar treure al país de la misèria que pateix. El repte que es va posar en el dia de la presentació de la seva candidatura era el de ser l'Obama haitià. Realment ho té difícil, però de totes maneres és una de les poques vegades que trobo positiu aquest 'intrusisme' al qual feia referència abans.

La gràcia gaditana

Només em queden uns dies per acabar el segon i últim tram de les vacances d'estiu. Ara mateix estic al Puerto de Santa María, un petit poblet just a l'altra banda de la Bahia de Cadis. Per això, aprofitant aquesta excusa he volgut dedicar-li avui una entrada a la famosa gràcia gaditana. Una cosa que no es pot visitar com si fos un monument o un museu, però que es palpa de seguida quan arribes a aquestes terres del sud. En concret aquí a Cadis el moment àlgid de l'any és el Carnaval, i per això aquesta gràcia innata l'intentaré transmetre a través d'una cançó de l'època. En concret, com no podia ser d'una manera, amb una 'chirigota'. Es diu 'Los que van por derecho', és de José Antonio Vera Luque i va guanyar el concurs d'aquest any 2010. Com dic, tot un exemple de la forma de viure i d'expressar-se que tenen aquí avall, i més a Cadis, que és pràcticament una illa respecte a la resta de la península ibèrica.

Post-It Art

Serveixen per poder escriure qualsevol recordatori breu. Van molt bé sobretot en l'àmbit laboral, tot i que també es poden usar, per exemple, per enganxar coses sobre la nevera. Fins i tot si algun dia vols fer-li una broma al teu companys de classe, pis o feina pots omplir-li d'ells la pantalla de l'ordinador. Són de diferents colors, generalment molt vius i llampants, tot i que els clàssics són grocs. Es diuen post-its i aquests dies compleixen tres dècades d'existència. Fins ara havia vist moltes formes de fer art: amb escultures de tot tipus de materials, amb pintures seguint diferent tècniques... però mai havia vist una gran obra feta amb post-its com ho ha fet l'artista Eric Daigh a la Grand Central Station de Nova York. Ho he trobat a l'edició digital de La Vanguàrdia. La foto i el text extret del teletip d'EFE no tenen desperdici:

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100804/53977691922/papeles-adhesivos-de-post-it-colorean-la-grand-central-station-de-nueva-york.html

Quan la cultura serveix de reclam turístic

En els últims mesos he estat de viatge a Pamplona i a Roma entre d'altres ciutats. Dos exemples que em serveixen a la perfecció per justificar el títol d'aquest article. En moltes ocasions alguna cosa relacionada amb la cultura serveix per decidir a algú abans de fer un viatge. Depèn de les prioritats, els gustos i les predileccions de cadascun, però és més que evident que un museu, un edifici o una escultura poden servir a una ciutat per atraure un bon número de turistes. Ara bé, avui em vull centrar en un parell d'exemples d'una publicitat indirecta que ha beneficiat i molt a les dues ciutats citades. La primera és Pamplona, coneguda mundialment pels seus sanfermins. Un bon dia l'escriptor Ernst Hemingway va descobrir aquesta tradicional festa de la capital navarresa i s'hi va aficionar tant que va repetir durant anys i anys. Fins i tot li va dedicar un llibre, 'Fiesta', que ha servit per fer una difusió brutal dels 'encierros' i de totes les festes relacionades amb el patró de la ciutat en general. Avui dia un monument al costat de la plaça de braus serveix perquè la ciutat de Pamplona li faci el seu particular homenatge i li doni d'una manera peculiar les gràcies. I no és per menys, perquè cada any a partir del 6 de juliol (dia del 'chupinazo' que dóna el tret de sortida a la festa) els carrers de la ciutat s'omplen de milers i milers d'estrangers que un bon dia van conèixer els sanfermins a través de les lletres de Hemingway i que han traslladat aquesta tradició a les posteriors generacions.

L'altre exemple l'he trobat aquesta setmana a Roma. Sempre m'he preguntat qui dissenya els souvenirs d'una ciutat. M'agrada molt tafanejar a les botigues d'aquest tipus d'articles i trobo que els dissenyadors d'aquests productes tenen molt poca originalitat. Ja pots estar a Via Cavour, al costat de la Fontana di Trevi o al Vaticà que tots els productes que hi ha són exactament els mateixos. Entre tots ells m'han cridat l'atenció dos per diferents aspectes. El primer és de caire anecdòtic. En un munt de draps de cuina, samarretes... apareix un mapa d'Itàlia amb els diversos tipus de pasta, pizza o formatge envoltat pels països fronterers. Al costat dret s'hi troba Eslovènia, a qui el dissenyador de torn va representar amb l'antiga bandera de Iugoslàvia. No crec que massa eslovens s'hagin comprat cap producte d'aquests. L'altra cosa que m'ha sorprès ha estat veure com un altre tret cultural ha servit com a reclam turístic per la ciutat romana. Es tracta de la pel·lícula 'Vacaciones en Roma', en anglès 'Roman Holiday' i en italià 'Vacanze Romane'. Tot un clàssic del cinema mundial que va rebre set nominacions als Oscars enduent-se finalment tres, entre els que destaca el d'Audrey Hepburn com a millor actriu principal. Des de samarretes, postals o calendaris fins a la recomanació de guies turístiques de recórrer la ciutat en moto emulant als protagonistes del film, la ciutat de Roma agraeix d'aquesta altra forma que un bon dia una pel·lícula anés de meravella per portar més turistes als seus carrers. En definitiva, dues maneres diferents per dues ciutats diferents però que al cap i a la fi van tenir un premi comú: augmentar el nombre de visitants arran d'un patrimoni cultural aliè, en un cas un llibre i en l'altre una pel·lícula.

Good bye Lenin!

Sóc molt de cinema històric. No acostumo a veure massa penl·licules, però quan ho faig sovint són trames relacionades amb temes històrics. Per això avui recomano una altra pel·lícula que té com a punt de partida un fet històric real. Un film, Good bye Lenin!, que segurament sigui més conegut que el primer que vaig recomanar en aquest bloc (Mediterráneo) tot i que a diferència de la pel·lícula italiana aquesta no té l'honor d'haver rebut cap Oscar. Es tracta de la història d'una dona, Christiane, dirigent del Partit Socialista Unificat de l'antiga República Democràtica Alemanya (RDA), que es queda en coma just en el moment de la caiguda del mur de Berlin. La seva convicció pels ideals comunistes és tan gran que quan es lleva després del seu pas per l'hospital el seu fill Alexander ha de fer tot el possible perquè la seva mare no descobreixi tots els canvis que ha patit el seu país. Això li porta, per exemple, a reomplir pots de cogombrets amb les etiquetes dels de l'antiga RDA o gravar informatius amb el format comunista previ al coma de la seva mare entre altres moltes coses. Una història fictícia però que té com a punt de partida la caiguda del mur de Berlin i que serveix per imaginar-se com era la vida a l'antiga RDA.

Capital del món

Sant Pere del Vaticà, la Capilla Sixtina, la Pietat i el Moisés de Miquel Àngel, l'Escola d'Atenes de Rafael, Santa Maria la Major, les places de la República, Spagna, Navona i Popolo, la Fontana di Trevi, la Fontana del Tritone, el Coliseu, el Panteó, el Fòrum, el Palatino... La llista de llocs a visitar de Roma és gairebé infinita. Ja estic de tornada després de mitja setmana de molt cansament (hem recorregut tots els dies la ciutat eterna a peu) però amb la sensació d'haver vist un dels pous culturals més grans del món. Roma va ser la capital mundial ara fa 2.000 anys durant l'època romana. Temps més tard, ara fa cinc segles, ho va tornar a ser gràcies al Renaixement. No sé si tornarà a ser-ho alguna altra vegada o no més enllà de la capitalitat del cristianisme que ara mateix té, però mentrestant podrem gaudir d'una ciutat pràcticament incomparable. En tan poc espai tant d'art i tanta història units. He volgut actualitzar avui amb aquest tema per canviar la imatge que vaig penjar en l'última entrada. Feia referència a la meravellosa estructura del Panteó. Avui ja puc tornar a parlar del tema però amb la meva cara inclosa sense la necessitat d'haver d'utilitzar el Photoshop. Diuen que si llences una moneda amb la mà dreta per sobre de l'espatlla esquerra a la Fontana di Trevi algun dia tornaràs a Roma. Jo ho vaig fer i la veritat és que no m'importaria. La basílica de Sant Pere del Vaticà estava tancada, i tot i fer tota la ruta dels Museus Vaticans em vaig quedar sense cúpula de Miquel Àngel, sense Pietat i sense poder entrar a l'esglèsia. Un bon argument per tornar-hi algun dia.