Un rap per Haití

La fama sempre ha anat bé en el món de la política. Sovint la falta de notorietat ha passat factura a més d'un polític en unes eleccions. Un bon exemple d'això podrien ser els últims candidats socialistes a les eleccions a l'alcaldia i a la comunitat de Madrid. Això sí, darrerament estem vivint un cert intrusisme en el món de la política que arriba des de llocs ben diferents. Per exemple des de l'esport. Després de ser president del Barça Joan Laporta ha fet el salt a la política, com també ho va fer en el seu dia el davanter romanès Gica Craioveanu, membre de les llistes del PP a l'Ajuntament de Fuenlabrada. D'això el món de la cultura tampoc se'n lliura. L'escriptora Maria de la Pau Janer va tenir un escó al parlament balear, tot i que l'exemple més clar segurament és el de l'austríac Arnold Schwarzenegger, governador de l'estat de Califòrnia.

Ara se'ns obre davant nostre un altre exemple d'aquesta gent amb tirada que entra en el món de la política, tot i que la situació és ben diferent. Em refereixo al cantant de rap Wyclef Jean, haitià que ja ha formalitzat la seva candidatura per a les eleccions a president del seu país del proper 28 de novembre. Seran les primeres eleccions després de la terrible catàstrofe que va patir l'illa ara fa uns mesos i de la qual encara Haití no se n'ha sortit. Jean té un punt guanyat amb la fama que té al seu país, i il·lusiona a un poble (sobretot als sectors més joves i més desfavorits) que necessita alguna brisa d'esperança per poder sobreposar-se. Un altre Jean haitià, Carlos Jean, ha utilitzat la música amb el tema 'Ay Haití' interpretat entre d'altres per Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Estopa o Macaco per enviar fons a Intermón Oxfam i ajudar així al seu país. Ara Wyclef Jean podria utilitzar l'embrenzida d'una carrera feta fora de la política per intentar treure al país de la misèria que pateix. El repte que es va posar en el dia de la presentació de la seva candidatura era el de ser l'Obama haitià. Realment ho té difícil, però de totes maneres és una de les poques vegades que trobo positiu aquest 'intrusisme' al qual feia referència abans.