Una mica d'humor

Per calendari l'estiu hauria d'estar a punt de marxar, però per les temperatures que tenim queda de manifest que tenim sol per una estona. Pels que encara estigueu de vacances a la platja o a la muntanya avui recomano un llibre que no és que formi part de les grans obres de la literatura mundial, però sí que m'ho vaig passar molt bé llegint-ho ara farà cosa d'un anyet o així. Es tracta de Sakamura, Corrales y los muertos rientes. L'autor és Pablo Tusset, és a dir, el mateix escriptor de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán que va acabar passant per les pantalles dels cinemes. En aquesta ocasió Tusset proposa una trama al voltant de tres cadàvers que apareixen amb un gest de somriure a la seva cara. A partir d'aleshores els dos protagonistes, l'inspector de la INTERPOL Sakamura i el guàrdia civil Rafael Corrales comencen una investigació surrealista que evidencia que entre ells són la nit i el dia. Segurament la figura del policia / guardia civil espanyol inculte, poc professional i berruer s'ha utilitzat en massa ocasions (inclosa la saga Torrente, de la qual s'està filmant ara mateix la quarta pel·lícula), però aquesta exòtica combinació amb un agent japonès li dona un punt humorístic que a mi em va agradar. És un llibre que es llegeix ràpid, amb el qual pots riure una bona estona sense acabar de ser gran cosa i que pot anar molt bé per acabar de passar unes bones vacances. Us deixo la direcció de la seva pàgina web per si voleu saber-ne alguna cosa més: http://www.sakamuraycorrales.com/

El pont de Waterloo

Avui em ve de gust fer un tastet d'art. He estat mirant les carpetes d'imatges que tinc a l'ordinador dels viatges que he fet i avui marxo uns anys enrere fins a Madrid. Allà vaig fer la trilogia de museus (Reina Sofía, Prado i Thyssen) i avui em quedo amb una pintura del tercer. Es tracta d'El pont de Waterloo, obra del pintor fauvista André Derain. A la mateixa carpeta del Museu Thyssen tinc moltes més obres que em van agradar com L'arlequí amb mirall de Picasso, el Carrer Saint Honoré després del migdia amb efecte de pluja de Pissarro o d'altres sense tant renom com l'Expansió de la llum centrífuga i centrípeta de Serverini o La dona al bany de Lichtnstain, però avui he volgut triar aquesta d'El pont de Waterloo. Si voleu saber més d'aquest quadre us deixo la fitxa extreta de la web del propi museu: http://www.educathyssen.org/getpictureresources/360/El%20puente%20de%20Waterloo

Música pel circ

Sempre he cregut que els grans músics un cop desapareguts són autèntiques màquines de fer diners. Ha passat en moltíssimes d'ocasions, l'última segurament amb la defunció de Michael Jackson. De totes maneres, avui vull destacar l'enèssim disc dels Beatles que va sortir a la llum pública dècades després de la desaparició del quartet de Liverpool. Es tracta de The Beatles Love, una publicació de 2006 un pèl diferent a les anteriors. En aquesta ocasió es tracta de diferents 'remix' fets a partir de gravacions originals del mític grup anglès per ambientar l'espectacle del no menys famós Circ du Soleil. Cançons per la posteritat com Get Back, Revolution, Back in the USSR, Lady Madonna o Come together van servir de banda sonora per l'espectacle musical del circ, afegint-hi variacions com veus de fons de la cançó Oh darling, acords de guitarra d'Eric Clapton o fins i tot girant tota una cançó per fer del Sun King el nou tema Gnik Nus. El resultat és un disc amb el qual només escoltant-lo ja et ve al cap una actuació de circ, i amb el qual pots gaudir d'una nova versió dels Beatles sense perdre el seu encant original. A mi sincerament l'invent de la família Martin (productors del disc) m'agrada i em convenç.

Tasta'm

De tornada a Sabadell després d'un parell de setmanes de vacances he descobert avui llegint la premsa una iniciativa que em sembla molt positiva. Sota l'eslògan 'Tasta'm' la Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya per promocionar l'hàbit de la lectura. Ho fa, això sí, d'una manera molt pràctica i directa. Fins al proper 26 de novembre es repartiran opuscles setmanals gratuïts amb fragments de publicacions actuals per tal de difondre i incentivar la lectura. Per exemple, ja s'han distribuït les primeres revistes amb fragments del llibre de Xavier Bosch Se sabrà tot, l'Aturem la crisi d'Arcadi Oliveres o el A Contrallum de Thomas Pynchon. Al pròxim opuscle les obres triades seran Maletes perdudes de Jordi Puntí, Aplec de rondalles mallorquines d'Antoni Maria Alcover i El vi fa sang de Salvador Balcells.

Cada setmana es repartiran 200.000 exemplars pels diferents transports públics de Catalunya i les Illes Balears per tal de difondre aquesta nova campanya. Per exemple, diferents parades d'autobus, estacions de metro i tren o els vaixells de les línies Barcelona-Eivissa i Barcelona-Ciutadella ja disposen d'aquests exemplars del Tasta'm, a més d'altres llocs d'interès cultural com el Teatre Nacional de Catalunya, l'Auditori, el Teatre Lliure o el Mercat de les Flors de Barcelona. Una iniciativa ambiciosa que suposa una forta inversió econòmica però que segurament sigui més eficaç que qualsevol anunci a la ràdio o a la televisió per atraure a la població cap a la lectura i fer picar així el cuquet de llegir llibres.

L'estiu per llegir

A la segona enquesta que vaig fer en aquest bloc sobre els costums literaris a l'estiu sis de cada deu lectors han apostat per aprofitar l'estiu per llegir més, mentre que quatre més creuen que llegeixen el mateix que a la resta d'estacions i cap opta per l'opció 'Aprofito l'estiu per desconnectar'. Com he dit ja en un altre article, ara mateix estic de vacances a terres andaluses, però tot i això aprofito les estones de platja per llegir l'últim llibre que m'ha caigut a les mans. Un d'històric que té per títol 'Lo que han visto mis ojos, perfil periodístico de la Guerra Civil' d'Elena Ribera de la Souchère. De moment té bona pinta, quan l'acabi ja li dedicaré un escrit. De mentres, he obert una altra enquesta al bloc, en aquest cas sobre cinema de ficció.

Un rap per Haití

La fama sempre ha anat bé en el món de la política. Sovint la falta de notorietat ha passat factura a més d'un polític en unes eleccions. Un bon exemple d'això podrien ser els últims candidats socialistes a les eleccions a l'alcaldia i a la comunitat de Madrid. Això sí, darrerament estem vivint un cert intrusisme en el món de la política que arriba des de llocs ben diferents. Per exemple des de l'esport. Després de ser president del Barça Joan Laporta ha fet el salt a la política, com també ho va fer en el seu dia el davanter romanès Gica Craioveanu, membre de les llistes del PP a l'Ajuntament de Fuenlabrada. D'això el món de la cultura tampoc se'n lliura. L'escriptora Maria de la Pau Janer va tenir un escó al parlament balear, tot i que l'exemple més clar segurament és el de l'austríac Arnold Schwarzenegger, governador de l'estat de Califòrnia.

Ara se'ns obre davant nostre un altre exemple d'aquesta gent amb tirada que entra en el món de la política, tot i que la situació és ben diferent. Em refereixo al cantant de rap Wyclef Jean, haitià que ja ha formalitzat la seva candidatura per a les eleccions a president del seu país del proper 28 de novembre. Seran les primeres eleccions després de la terrible catàstrofe que va patir l'illa ara fa uns mesos i de la qual encara Haití no se n'ha sortit. Jean té un punt guanyat amb la fama que té al seu país, i il·lusiona a un poble (sobretot als sectors més joves i més desfavorits) que necessita alguna brisa d'esperança per poder sobreposar-se. Un altre Jean haitià, Carlos Jean, ha utilitzat la música amb el tema 'Ay Haití' interpretat entre d'altres per Miguel Bosé, Alejandro Sanz, Estopa o Macaco per enviar fons a Intermón Oxfam i ajudar així al seu país. Ara Wyclef Jean podria utilitzar l'embrenzida d'una carrera feta fora de la política per intentar treure al país de la misèria que pateix. El repte que es va posar en el dia de la presentació de la seva candidatura era el de ser l'Obama haitià. Realment ho té difícil, però de totes maneres és una de les poques vegades que trobo positiu aquest 'intrusisme' al qual feia referència abans.

La gràcia gaditana

Només em queden uns dies per acabar el segon i últim tram de les vacances d'estiu. Ara mateix estic al Puerto de Santa María, un petit poblet just a l'altra banda de la Bahia de Cadis. Per això, aprofitant aquesta excusa he volgut dedicar-li avui una entrada a la famosa gràcia gaditana. Una cosa que no es pot visitar com si fos un monument o un museu, però que es palpa de seguida quan arribes a aquestes terres del sud. En concret aquí a Cadis el moment àlgid de l'any és el Carnaval, i per això aquesta gràcia innata l'intentaré transmetre a través d'una cançó de l'època. En concret, com no podia ser d'una manera, amb una 'chirigota'. Es diu 'Los que van por derecho', és de José Antonio Vera Luque i va guanyar el concurs d'aquest any 2010. Com dic, tot un exemple de la forma de viure i d'expressar-se que tenen aquí avall, i més a Cadis, que és pràcticament una illa respecte a la resta de la península ibèrica.

Post-It Art

Serveixen per poder escriure qualsevol recordatori breu. Van molt bé sobretot en l'àmbit laboral, tot i que també es poden usar, per exemple, per enganxar coses sobre la nevera. Fins i tot si algun dia vols fer-li una broma al teu companys de classe, pis o feina pots omplir-li d'ells la pantalla de l'ordinador. Són de diferents colors, generalment molt vius i llampants, tot i que els clàssics són grocs. Es diuen post-its i aquests dies compleixen tres dècades d'existència. Fins ara havia vist moltes formes de fer art: amb escultures de tot tipus de materials, amb pintures seguint diferent tècniques... però mai havia vist una gran obra feta amb post-its com ho ha fet l'artista Eric Daigh a la Grand Central Station de Nova York. Ho he trobat a l'edició digital de La Vanguàrdia. La foto i el text extret del teletip d'EFE no tenen desperdici:

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20100804/53977691922/papeles-adhesivos-de-post-it-colorean-la-grand-central-station-de-nueva-york.html

Quan la cultura serveix de reclam turístic

En els últims mesos he estat de viatge a Pamplona i a Roma entre d'altres ciutats. Dos exemples que em serveixen a la perfecció per justificar el títol d'aquest article. En moltes ocasions alguna cosa relacionada amb la cultura serveix per decidir a algú abans de fer un viatge. Depèn de les prioritats, els gustos i les predileccions de cadascun, però és més que evident que un museu, un edifici o una escultura poden servir a una ciutat per atraure un bon número de turistes. Ara bé, avui em vull centrar en un parell d'exemples d'una publicitat indirecta que ha beneficiat i molt a les dues ciutats citades. La primera és Pamplona, coneguda mundialment pels seus sanfermins. Un bon dia l'escriptor Ernst Hemingway va descobrir aquesta tradicional festa de la capital navarresa i s'hi va aficionar tant que va repetir durant anys i anys. Fins i tot li va dedicar un llibre, 'Fiesta', que ha servit per fer una difusió brutal dels 'encierros' i de totes les festes relacionades amb el patró de la ciutat en general. Avui dia un monument al costat de la plaça de braus serveix perquè la ciutat de Pamplona li faci el seu particular homenatge i li doni d'una manera peculiar les gràcies. I no és per menys, perquè cada any a partir del 6 de juliol (dia del 'chupinazo' que dóna el tret de sortida a la festa) els carrers de la ciutat s'omplen de milers i milers d'estrangers que un bon dia van conèixer els sanfermins a través de les lletres de Hemingway i que han traslladat aquesta tradició a les posteriors generacions.

L'altre exemple l'he trobat aquesta setmana a Roma. Sempre m'he preguntat qui dissenya els souvenirs d'una ciutat. M'agrada molt tafanejar a les botigues d'aquest tipus d'articles i trobo que els dissenyadors d'aquests productes tenen molt poca originalitat. Ja pots estar a Via Cavour, al costat de la Fontana di Trevi o al Vaticà que tots els productes que hi ha són exactament els mateixos. Entre tots ells m'han cridat l'atenció dos per diferents aspectes. El primer és de caire anecdòtic. En un munt de draps de cuina, samarretes... apareix un mapa d'Itàlia amb els diversos tipus de pasta, pizza o formatge envoltat pels països fronterers. Al costat dret s'hi troba Eslovènia, a qui el dissenyador de torn va representar amb l'antiga bandera de Iugoslàvia. No crec que massa eslovens s'hagin comprat cap producte d'aquests. L'altra cosa que m'ha sorprès ha estat veure com un altre tret cultural ha servit com a reclam turístic per la ciutat romana. Es tracta de la pel·lícula 'Vacaciones en Roma', en anglès 'Roman Holiday' i en italià 'Vacanze Romane'. Tot un clàssic del cinema mundial que va rebre set nominacions als Oscars enduent-se finalment tres, entre els que destaca el d'Audrey Hepburn com a millor actriu principal. Des de samarretes, postals o calendaris fins a la recomanació de guies turístiques de recórrer la ciutat en moto emulant als protagonistes del film, la ciutat de Roma agraeix d'aquesta altra forma que un bon dia una pel·lícula anés de meravella per portar més turistes als seus carrers. En definitiva, dues maneres diferents per dues ciutats diferents però que al cap i a la fi van tenir un premi comú: augmentar el nombre de visitants arran d'un patrimoni cultural aliè, en un cas un llibre i en l'altre una pel·lícula.

Good bye Lenin!

Sóc molt de cinema històric. No acostumo a veure massa penl·licules, però quan ho faig sovint són trames relacionades amb temes històrics. Per això avui recomano una altra pel·lícula que té com a punt de partida un fet històric real. Un film, Good bye Lenin!, que segurament sigui més conegut que el primer que vaig recomanar en aquest bloc (Mediterráneo) tot i que a diferència de la pel·lícula italiana aquesta no té l'honor d'haver rebut cap Oscar. Es tracta de la història d'una dona, Christiane, dirigent del Partit Socialista Unificat de l'antiga República Democràtica Alemanya (RDA), que es queda en coma just en el moment de la caiguda del mur de Berlin. La seva convicció pels ideals comunistes és tan gran que quan es lleva després del seu pas per l'hospital el seu fill Alexander ha de fer tot el possible perquè la seva mare no descobreixi tots els canvis que ha patit el seu país. Això li porta, per exemple, a reomplir pots de cogombrets amb les etiquetes dels de l'antiga RDA o gravar informatius amb el format comunista previ al coma de la seva mare entre altres moltes coses. Una història fictícia però que té com a punt de partida la caiguda del mur de Berlin i que serveix per imaginar-se com era la vida a l'antiga RDA.

Capital del món

Sant Pere del Vaticà, la Capilla Sixtina, la Pietat i el Moisés de Miquel Àngel, l'Escola d'Atenes de Rafael, Santa Maria la Major, les places de la República, Spagna, Navona i Popolo, la Fontana di Trevi, la Fontana del Tritone, el Coliseu, el Panteó, el Fòrum, el Palatino... La llista de llocs a visitar de Roma és gairebé infinita. Ja estic de tornada després de mitja setmana de molt cansament (hem recorregut tots els dies la ciutat eterna a peu) però amb la sensació d'haver vist un dels pous culturals més grans del món. Roma va ser la capital mundial ara fa 2.000 anys durant l'època romana. Temps més tard, ara fa cinc segles, ho va tornar a ser gràcies al Renaixement. No sé si tornarà a ser-ho alguna altra vegada o no més enllà de la capitalitat del cristianisme que ara mateix té, però mentrestant podrem gaudir d'una ciutat pràcticament incomparable. En tan poc espai tant d'art i tanta història units. He volgut actualitzar avui amb aquest tema per canviar la imatge que vaig penjar en l'última entrada. Feia referència a la meravellosa estructura del Panteó. Avui ja puc tornar a parlar del tema però amb la meva cara inclosa sense la necessitat d'haver d'utilitzar el Photoshop. Diuen que si llences una moneda amb la mà dreta per sobre de l'espatlla esquerra a la Fontana di Trevi algun dia tornaràs a Roma. Jo ho vaig fer i la veritat és que no m'importaria. La basílica de Sant Pere del Vaticà estava tancada, i tot i fer tota la ruta dels Museus Vaticans em vaig quedar sense cúpula de Miquel Àngel, sense Pietat i sense poder entrar a l'esglèsia. Un bon argument per tornar-hi algun dia.

De visita per Roma

D'aquí unes hores estaré gaudint per primera vegada a la meva vida de Roma. Avui començo vacances a tots els efectes i ho faig marxant mitja setmana a la capital italiana. Un viatge que feia temps que tenia rumiat i que avui poso en pràctica. Tots els 'imputs' que tinc abans de viatjar són d'una "ciutat museu", és a dir, una ciutat que impressiona perquè de sota una pedra veus alguna cosa històrica, algun detall artístic... La veritat és que fent el planning de les coses que visitarem raó no hi falta. En un radi molt petit trobem un coliseu romà espectacular, el fòrum, el circ màxim, tota la ciutat del Vaticà amb la basílica de Sant Pere, els museus vaticans i la capilla sixtina, la fontana di Trevi... Això sí, li tinc especial devoció al Panteó d'Agripia, una autèntica obra mestra de l'antiguetat. Ha de ser impressionant veure com als inicis de l'època romana a algú se li acudís la gran innovació de fer el temple pels déus de forma circular amb una cúpula perfecta que aguanta el pes de tota l'estructura, com espectacular ha de ser també ser-hi a dins i veure el raig de sol que deixa passar el centre d'aquesta cúpula. D'aquí a uns dies ja explicaré com ha anat l'experiència, però la veritat és que surto d'aquí amb molta il·lusió i moltes ganes de trobar-me tot el que m'han explicat de la 'ciutat eterna'.

Un pont de cultura

Aquesta passada setmana s'ha confirmat el nomenament de Josep Maria Pou com a nou director artístic del mític teatre de La Latina de Madrid. Una molt bona notícia per la cultura del país, ja que servirà per enllaçar de manera directa l'oferta teatral madrilenya amb la barcelonina. Pou ja exerceix en l'actualitat com a director artístic del Teatre Goya de Barcelona, i ara afegirà a aquesta tasca la del teatre de La Latina. Una bona manera de crear un pont aeri teatral entre la capital catalana i la capital de l'Estat. De fet, la primera decisió presa per Pou ja és tota una declaració d'intencions en aquest sentit. L'estrena de la nova temporada a La Latina arriba el 13 de setembre amb l'obra Una vida por delante protagonitzada per Concha Velasco i que tant d'èxit ha tingut en els últims mesos al Goya. A la roda de premsa de presentació de l'acord el propi Pou ha assegurat que el seu objectiu és establir aquest nexe entre el Goya i La Latina buscant l'equilibri i la fluïdesa d'actors i directors d'un lloc a l'altre "sense que el teatre madrileny hagi de ser un dipòsit d'estrenes del Goya". Una molt bona notícia pel teatre del país que ajudarà a consolidar espectacles i unirà una mica la cultura catalana amb l'espanyola.

Llibre o eBook?

Fa uns dies vaig obrir en aquest bloc una enquesta per preguntar als lectors si són més de llibre o d'eBook. Evidentment les sis persones que han respost a la crida no serveixen per poder fer grans conclusions, però sí que poden ser una bona excusa per parlar sobre el tema. Curiosament dels sis, cinc han optat per l'opció llibre, mentre que només un ha donat el seu vot a 'les dues coses' i cap a eBook. Amb aquesta enquesta volia introduir l'etern debat entre les formes clàssiques de lectura i les noves tecnologies i si el naixement d'aquestes últimes comporta l'adéu de les primeres. Fa molts anys l'aparició de la televisió semblava condemnar a la ràdio. Ara mateix jo, sense anar més lluny, m'hi dedico al món radiofònic, i el mitjà no és ni molt menys un mitjà minoritari. Aquest exemple s'ha anat succeint a mesura que han anat apareixent nous invents tecnològics. L'exemple més clar per comparar-ho amb aquest cas és el de la premsa escrita. Amb la consolidació d'Internet i l'aposta dels mitjans per potenciar-se a la gran xarxa molta gent es preguntava si havia arribat el punt i final dels diaris i revistes. A més, mica en mica els ordinadors es van anar perfeccionants fins al punt de poder dur un portàtil de no més d'un pam de gran a sobre que t'informa en tot moment del que passa al món o fins i tot amb el telèfon mòbil. És cert que l'índex de lectura de diaris ha descendit en els últims anys, però d'igual manera penso que si la premsa escrita ha de desaparèixer trigarem molt de temps en veure-ho. Doncs amb el tema dels llibres o l'eBook ho veig exactament igual. Aquesta setmana fent zapping a la ràdio vaig trobar una entrevista amb un membre d'una editorial que explicava que l'aparició de cada nou mitjà tecnològic havia comportat històricament l'augment en el número de llibres editats. Lògicament això no ha de comportar a la forçal'augment de la xifra de lectors, però sí que és un símptoma que demostra que fins ara totes les noves tecnologies en comptes de substituir han complementat el món literari. A partir d'ara què? L'eBook més que ser complementari arriba per ser el substitut del llibre, però com en el cas de la premsa escrita, crec que si vol guanyar aquesta partida hauran de passar molts anys. Ara mateix tot just comença a buscar-se un lloc al mercat, i potser d'aquí una dècada està tan estès que guanya en estadística als lectors de llibres, però crec que aquesta substitució mai serà total.

La música del futbol

Que el futbol és un gran negoci econòmic a hores d'ara pràcticament a ningú se li escapa. La quantitat de milions d'euros que genera en entrades, apostes, drets d'imatge, televisions, travesses... és realment espectacular. Ara bé, avui m'he volgut centrar en el món de la música, que també té el seu raconet dins el mercat futbolístic. I no em refereixo als himnes. Només en els últims anys i amb dos casos molt concrets (l'himne del centenari de l'Atlético de Madrid cantat per Joaquin Sabina i el del Sevilla interpretat per El Arrebato) els himnes dels clubs han tingut prou tirada com per poder fer negoci. Em refereixo a les cançons que van lligades als grans esdeveniments futbolístics. La propera Eurocopa de Polònia i Ucraïna 2012 servirà per complir mig segle des del primer tema oficial. Va ser al Mundial de Xile 1962 i la veritat és que aquell 'Rock del Mundial' de Los Ramblers tenia poca cosa a veure amb les actuals cançons. Per això ara que ja ha baixat una mica l'eufòria de l'últim campionat del món m'he dedicat a fer una petita llista de les cançons oficials de les últimes dues dècades als Mundials i Eurocopes de futbol:

- Gianna Nannini i Edoardo Bennato: Un' estate italiana
- Towe Jaarnek i Peter Jöback: More than a game
- Daryl Hall: Gloryland
- Three lions: Football is coming home
- Ricky Martin: La copa de la vida
- E-type: Campione 2000
- Anastacia: Boom
- Vangelis: Anthem Fifa World Cup 2002
- Nelly Furtado: Força
- Shakira: Bamboo
- Il Divo i Toni Braxton: The times of our lives
- Herbert Grönmeyer: Celebrate the day
- Bob Sinclair: Love generation
- Enrique Iglesias: Can you hear me
- Shaggy: Like a superstar
- Shakira: Waka waka
- K'naan i David Bisbal: Wavin' Flag

Per quan un replantejament?

Avui s'ha fet públic l'Annuari SGAE de les Arts Escèniques, Musicals i Audiovisuals. Un any més, per variar, l'informe parla de pèrdues econòmiques i de descens de vendes. Francisco Galindo, el director general de l'SGAE, ha estat l'encarregat de valorar les dades proposant un anàlisi per separat de cada sector perquè per ell alguns sectors són "preocupants" i d'altres "esperançadors". Jo proposo continuar fent lectures generals, a veure si així ens adonem tots plegats que alguna cosa de tota la cadena no funciona.

Evidentment no puc fer lectures massa acurades de l'annuari perquè no tinc totes les dades que té l'SGAE, però hi ha coses que salten a la vista des de fa molt de temps. Estic d'acord en que la crisi ha afectat. Sense anar més lluny, s'han fet menys concerts i per primera vegada des del 2001 el número d'espectadors que ha anat a veure música en directe ha baixat (ho ha fet un 8.4 %). Però culpar a la crisi d'aquest descens constant del número de vendes seria fer una lectura massa simple alhora que hipòcrita.

La xifra de vendes disminueix justament al mateix ritme que augmenta el de descàrregues per Internet. Una cosa que trobo bastant lògica en els temps que corren. De petit recordo que amb un parell de setmanades m'arribava per poder comprar-me algun cassette que estigués bé i acabés de sortir. Ara cada novetat en CD no baixa dels 18 o 20 euros, i el pitjor de tot és que com en el món de l'agricultura, bona part d'aquestes quantitats no van a parar als pagesos/autors sinó que es queden pel camí entre intermediaris (discografies) i impostos. Lògic, doncs, que preferim descarregar-nos el disc de franc que no pas pagar 20 euros per molt que sigui original, oi?

L'única notícia positiva de l'estudi és l'augment de les estadístiques del cinema, ajudat en bona part per les superproduccions que hi va haver l'any passat i també per l'estrena de la tecnologia 3D. Bé, això i també el que gairebé cada any puja també, és a dir, les descàrregues legals per Internet. La facturació de la música en general ha descendit un 17%, però el mercat digital d'aquesta ha augmentat un 4% respecte l'any anterior ocupant ja una quota de mercat del 15.3%. Sembla evident per on passa el futur de la indústria musical, no? La venda de discos no deixa de baixar, les descàrregues per Internet van en augment, l'ús de reproductors portàtils està a l'ordre del dia en la majoria de consumidors i les despeses de producció serien inferiors venent directament en xarxa en comptes de fer-ho en CD. A què esperen, doncs, a potenciar el mercat digital i fer front a la pirateria justament a través del mateix mitjà i amb preus competents? O és que potser hi ha massa interessos de discografies i organismes al darrere com per fer el pas definitiu? I mentrestant ens quedem amb el titular fàcil de 'La piratería se ceba con la industria musical'. Potser fent un replantejament la cosa seria ben diferent.

Cantant en italià

Dissabte marxo de vacances. De fet, fa unes setmanes que estic a l'atur però fins ara havia estat enfeinat. D'entrada estaré uns dies a Roma, ciutat que no he vist mai i que tenia ganes de visitar. I aprofitant aquesta excusa barata del viatge a Itàlia actualitzo avui el bloc recomanant un autor barceloní que segurament molts de vosaltres coneixereu per la seva faceta televisiva a Plats bruts, Majoria Absoluta, Polònia o Crackòvia entre d'altres sèries i programes, però que també canta i no ho fa malament.

Em refereixo a Bruno Oro, l'imitador d'Ángel Acebes a Polònia entre altres molts papers. Segons explica ell mateix en més d'una entrevista, ha decidit no cantar en castellà o català per vergonya, i aprofita l'idioma de la seva família napolitana per composar lletres en italià. La veritat és que el discurs de les cançons en moltes ocasions és absurd, dedicant-li temes a la mozzarella per exemple. Però no està malament en dies de relax posar-se Bruno Oro de fons i gaudir de la seva música o, directament, anar a veure l'espectacle teatral que porta com a nom 'Napoli', és a dir, el mateix títol que el del seu primer disc. Podria ser una bona banda sonora pel viatget per la capital italiana ara que tant està de moda fer àlbums digitals i muntatges audiovisuals amb les fotos dels viatges.

L'oferta del Círculo

Quan vaig entrar a la universitat vaig decidir fer-me soci del 'Círculo de lectores'. S'ha de dir d'entrada que no em vaig informar massa de l'oferta que tenien als seus catàlegs, simplement em venia de gust fer-ho i ho vaig fer. Això sí, amb un punt d'innocència pensant que fins i tot el podria fer servir per comprar alguna lectura universitària o algun llibre que necessités en la meva formació. Des de llavors han passat quatre anys on mes rere mes repetim la mateixa rutina. Primer la dona encarregada de la zona on jo visc passa per casa meva i em deixa la revista del 'Círculo' per poder mirar l'oferta. Una setmana més tard em truca al telèfon i em diu si ja m'he pensat el llibre que vull, i als quinze dies torna a passar per casa per portar-me'l.

Crec que és positiu que tinguem una institució famosa a nivell popular com és el 'Círculo de lectores' per la difusió que fa de la lectura. De totes maneres avui faig aquest article per criticar l'oferta que tenen. No em penedeixo d'haver-me fet soci. La prova està que no he deixat de ser-ho des de llavors i cada mes vaig repetint la mateixa rutina. Però sovint penso que cauen massa en la temptació fàcil de bombardejar amb 'best-sellers' (a vegades arribant dos mesos després que el llibre en qüestió sigui número 1 en vendes). No només ho dic per sagues com les de Dan Brown, Millenium o Crepúsculo, sinó per la resta de llibres que han sorgit arran dels èxits d'aquesta literatura intentant imitar l'estil.

Últimament la revista té una nova secció que està prou bé. Es titula una cosa així com "Si te gustó... prueba ahora..." i aconsella llibres en funció de publicacions anteriors que han tingut èxit. Està prou bé, però trobo que hi ha massa literatura de lectura ràpida i moltes vegades em passa que tinc problemes per decidir-me per un llibre perquè no trobo cap que m'acabi de fer el pes. També és cert que gràcies al 'Círculo' he llegit a gent com Kapuscinski, i que tenen sèries d'autors clàssics que estan molt bé. Però crec que s'hauria d'apostar més per gent desconeguda, per joves escriptors del país que veiessin en el 'Círculo' una gran oportunitat.

Suposo, però, que com en tota empresa el que prima és el benefici econòmic i en un moment tan delicat pels índexs de lectura i per l'economia com és l'actual el recurs fàcil és editar 'best-sellers' que pràcticament es venen com a xurros. Per cert, avui m'han trucat per veure quin volia. Com a periodista esportiu que sóc, per primera vegada he utilitzat el 'Círculo' per una matèria esportiva i m'he comprat el de Manel Estiarte perquè conec de primera mà tot el món del waterpolo. D'aquí dues setmanes començaré a veure si val la pena o no el llibre.

La cultura en 30 nits

Avui escric per lloar la idea del Festival 30 Nits que aquestes setmanes està omplint de cultura els carrers de la meva ciutat: Sabadell. Em sembla molt original la iniciativa de concentrar en un mes un munt d'esdeveniments culturals fent que al menys cada nit d'aquestes trenta la ciutadania tingui un espectacle cultural per gaudir. Aquest any arribem a l'onzena edició del festival. Tot i la crisi econòmica, un total de cinquanta espectacles omplen l'oferta cultural d'aquesta edició. Una oferta, com sempre, del tot variada. Des de recitals literaris fins a obres teatrals, passant pel circ, la dansa, la música o el cinema, alguns a l'aire lliure i altres en recintes tancats i també alguns pagant i d'altres de forma gratuïta. Aquesta nit, per exemple, l'agenda contempla dos espectacles musicals ben diferents. Per un cantó està el flamenc de Juan Ramón Caro i Belén Mayo presentant 'Rosa de los vientos', mentre que per l'altre el grup Assurd convida als assistents a un concert de música tradicional italiana. Dues proves de la diversitat cultural del festival. Demà arribarà el torn de la Banda de Música de Sabadell, amb un espectacle que anirà des dels pasodobles fins al swing. I així fins al proper dimecres, últim dia d'aquest festival. Una bona manera, crec jo, de promocionar la cultura durant trenta dies aprofitant les bones temperatures d'aquesta època de l'any a les portes de les vacances per un bon grapat de sabadellencs i sense haver de fer un gran esforç econòmic.

Mediterráneo

Com diria Joan Manuel Serrat, "potser serà perquè la meva infantesa continua jugant a les seves platges", però a mi tot el que té a veure amb el Mar Mediterrani em resulta d'entrada molt familiar i, per tant, molt còmode. Segurament per aquest sentiment comú de tots els pobles banyats pel seu aigua em sento en part representat per tot el que té a veure amb ell, i també m'agrada bona part de les coses que d'ell en parlen. És el cas d'una de les meves pel·lícules favorites. Vagi per endavant que mai he estat un gran amant del cinema, ni tampoc seria massa just dedicar-me a fer judicis de pel·lícules quan en realitat no he vist moltes de les anomenades 'grans obres del cinema mundial'. Però dins del ventall de pel·lícules que puc haver vist i gaudit al llarg de la meva vida, una de les que millor regust m'han deixat sense dubtes és Mediterráneo. Un film que l'any 1991 va guanyar l'Óscar a la millor pel·lícula estrangera, però que tot i això mai ha estat considerada com una gran pel·lícula ni tampoc ha estat gaire coneguda.

Tot comença amb la missió d'un peculiar grup de l'exèrcit italià en una petita illa grega en plena Segona Guerra Mundial. Un cop al territori els soldats transalpins es queden aïllats i han de sobreviure adaptant-se als costums i la manera de fer de la gent de l'illa. Una situació que genera un munt d'històries paral·leles: triangles sexuals, un sargent aprenent a ballar, l'amor d'un soldat per l'única prostituta de la illa... Tota una trama que té com a punt de partida la guerra, però que acaba sent un cant a la vida, un missatge d'optimisme i una caixa de sorpreses per l'espectador. En definitiva, molt recomanable aquesta pel·lícula de 'Mediterráneo' del director Gabriele Salvatores.

Guanyant-se al públic

Avui estreno aquest 'amb C de Cultura', i ho volia fer amb un grup de música que vaig descobrir no fa gaire a Barcelona en un concert benèfic. Es tracta dels 'Hotel Cochambre', un grup versionador de cançons conegudes que tot i tenir aquesta etiqueta d'orquestra de festa major han aconseguit guanyar-se un nom per l'originalitat de les seves actuacions.

La seva web (www.hotelcochambre.com) serveix per descobrir aquest punt original que els fa diferents de la resta de grups versionadors. Segons expliquen als seus concerts, ells no són cap orquestra sinó un grup de treballadors d'un hotel que va tancar per problemes econòmics i que han hagut de subsistir imitant als artistes que s'allotjaven a l'Hotel Cochambre. D'aquí que tots els membres del grup vagin amb l'uniforme de l'hotel (simulant ser del servei d'habitacions, l'aparcador de cotxes o l'ascensorista per exemple) a excepció de Benito Inglada, que va amb vestit de gala sent el 'conserge' i vocalista del grup. Tota aquesta ambientació també l'utilitzen a la pàgina web, que està centrada en la imatge de l'hotel. Depèn a l'habitació que entris et trobes un apartat diferent de la web. Fins i tot el típic moment d'espera mentre es carrega la plana ho fan de forma original, posant la imatge d'un ascensor de l'època pujant plantes.

Tota aquesta parafernàlia l'han fet guanyar, entre d'altres coses, el Premi ARC 2005 al millor grup de ball. Però tot i això, no volia centrar-me avui en el decorat, sinó en la manera que tenen de guanyar-se al públic. Des que els vaig descobrir una nit entre setmana a la Sala Luz de Gas en un concert benèfic pels nens d'Hondures els he anat a veure en tres ocasions. Aquest primer tastet va servir per adonar-me del 'feeling' que tenen de seguida amb el públic. Tot i el poc ambient que hi havia a la sala i l'escàs públic, els Hotel Cochambre van saber fer partícips del seu espectacle a la gent fins al punt d'acabar dirigint els moviments i els balls dels oients des de l'escenari.

La següent parada va ser a Cabrera. Allà van actuar en un clima molt diferent. D'entrada eren les festes del poble i aquell era el concert principal. A més, era dissabte, fet que afavoria la presència de públic. I tampoc es tractava d'un concert benèfic amb d'altres artistes convidats, sinó que era un concert exclussiu d'Hotel Cochambre i, per tant, es van poder allargar molt més amb els seus temes. Durant el concert van lligant les cançons amb una història d'amor paral·lela que el vocalista va explicant. Entre això i el tipus de música que fan (des de Julio Iglesias fins a música actual passant per la cançó inaugural de Xuxa) aconsegueixen crear un clima de disbauxa.

Encara que el que més em va sorprendre va ser el tercer concert. De nou va ser entre setmana, a la platja de Premià de Mar, i just després de la semifinal del Mundial entre Espanya i Alemanya. Cinc minuts abans del concert a la zona del públic amb prou feines hi havia una vintena de persones. Quan portàvem una hora de concert la platja estava pràcticament plena, i així va continuar fins que tres hores més tard els Hotel Cochambre van acabar la seva actuació. De pel mig tot el repertori possible, tocant cançons en anglès, en castellà i en català i també parlant de temes tan diversos com l'amor o el futbol. Entre el públic hi havia de tot, des de gent amb la samarreta de la selecció espanyola com d'altres que preferien la derrota del combinat espanyol, però Benito Inglada i el seu grup van aconseguir tocar el tema sense ferir les sensibilitats de ningú i creant un bon ambient digne de reconèixer. Segurament una simple anècdota, però que exemplifica aquesta forma que tenen de fer música i humor a la vegada.

Les imitacions són prou bones com per ser destacades aquí, passant en qüestió de minuts d'imitar la veu de Xuxa a fer la de Nino Bravo. La decoració també, amb tota la roba de l'Hotel Cochambre i el seu passat com a treballadors de l'hotel. Però per sobre de tot volia debutar avui destacant aquesta facilitat que tenen per fer d'allà on van una bona gresca. Hi ha artistes que són molt bons però en directe no aconsegueixen transmetre el seu missatge. Hotel Cochambre sí que ho fa de sobres. Per això en unes dates tan estiuenques i tan de festes majors com les actuals m'agradaria recomanar una visita a l'Hotel Cochambre si en les properes setmanes passen a prop de casa vostra. Sigueu grans o petits, i tingueu més o menys ganes de festa, crec que us agradaran igualment.